DECLARACIÓ D'IRUÑEA
IRUÑEAN SORTUA



Bascos, catalans i gallecs, professionals de les ciències socials, de la didàctica i dels mitjans de comunicació, i membres de grups de promoció cívica, actius en la recerca, la discussió i la transformació democràtica de les condicions de l'ús lingüístic, ens hem reunit a Iruñea/Pamplona per compartir experiències i troballes.

Constatem:

1. Aquests darrers vint anys han sorgit als nostres països moviments populars de clarificació i construcció, en resposta a situacions inveterades de flagrant desigualtat social entre les nostres comunitats lingüístiques i una altra, en la qual es va constituir un Estat que va imposar al mateix temps una jerarquia política i una hegemonia lingüística.

2. La descomposició de la dictadura franquista feia esperar una oportunitat històrica en què la lliure discussió posaria naturalment qüestions d'interés públic que havien estat delleialment escamotejades fins aleshores. Una de les més fonamentals era certament la de les relacions entre les comunitats lingüístiques d'aquestes parts d'Europa. Semblava segur que qualsevol democratització rea implicaria necessàriament la revisió de les regles del joc anterior i la reparació d'abusos, corrupacions i injustícies.

3. Les aspiracions legítimes, la bona fe popular, i els esforços i sofriments acumulats exigien una revisió radical de la situació establerta i la instauració d'un ordre democràtic sincer i efectiu que obrís per a tots un futur d'igualtat i dignitat dins la millor tradició europea. Sarcàsticament aquestes expectatives han estat burlades, escamotejant sistemàticment el procés polític de declaració i organització de la igualtat. Hem vist com una Constitució, que declara genèricament la llibertat i la igualtat democràtiques als articles 1, 14 i 149.1.1, les mutila i degrada específicament a l'article 3, en què l'Estat esmenta pel seu nom l'únic idioma que empara i que imposa com a oficial seu, mentre que relega a la indefinició i a la indefensió "las otras lenguas españolas". El contrast entre l'idioma enfàticament proclamat i els idiomes vergonyosament immencionables no fa sinó declarar amb el suprem rang ideològic i legal les regles més bàsiques de la desigualtat pre-establerta.. L'escàndol és que pretén legitimar així en forma democràtica un principi radicalment antidemocràtic, i que es presenta com una solució innovadora a aquella mateixa discriminació que era el problema inveterat. Clarament: es tanca el cercle que hauria d'obrir.

4. Aquesta situació té, doncs, la mateixa coherència i inèrcia de la situació nterior, com veiem en les normes legals i decisions administratives a tots els nivells, dictades per un marc que consagra l'hegemonia inqüestionable de l'únic idioma oficial de l'Estat i centrifuga, acorrala i degrada correlativament uns idiomes europeus que es diuen català, basc i gallec. Encabir arbitràriament les relacions entre les comunitats lingüístiques d'aquestes parts d'Europa dins l'esquema jeràrquic "Estat sobirà-regions autònomes" és negar radicalment el principi mateix de la igualtat democràtica. Aquesta legalització de l'abús contrasta ominosament amb la legalitació del dret de les comunitats lingüístiques en països com Bèlgica, Suïssa i Iugoeslàvia, en què conflictes lingüístics que s'assemblen als nostres han estat abordats i resolts de manera lliure, lleial i democràtica.

5. Un efecte de la centrifugació i una prova de la coherència global del sistema és que els idiomes regionalitzats i desintegrats per un Estat que insisteix a no reconéixer-los en termes d'igualtat són marginats i degradats dins els seus propis territoris. Ara com abans -de fet com més que mai- és simplement impossible de viure amb normalitat i dignitat en gallec, en basc, i en català. La desigualtat ara és més gran que mai, perquè s'han accelerat els processos d'eliminació i s'ha clausurat formalment l'accés a un futur més just.

Concloem:

1. Se'ns ha portat a un cul-de-sac en què veiem com la inconsciència i la irresponsabilitat triomfant desqualifiquen i ofeguen aquelles veus que havien concebut i proposat alternatives i havien denunciat la inexorable reducció a l'absurd. En un context en què es donen públicament per dissolts els problemes que calia reconéixer i abordar, la nostra responsabilitat personal, professional i cívica ens obliga a encendre un modest llum per fer viable la desolada foscor.

2. La impotència actual prova l'esgotament final del vell discurs. Creiem que assenyalar aquest fet ha de ser el començament d'un nou discurs que entrellace la dinàmica de la recerca, les idees, les actituds i les pràctiques lingüístiques quotidianes. Sabem que el pensament, l'acció i l'organització són mútuament necessaris i estimulants i volem que aquesta declaració que fem pública siga una imperiosa declaració al treball col·lectiu de clarificació i construcció que és, ara com sempre, l'únic recurs eficaç i l'única esperança oberta.

Per l'honor d'Europa. Juliol de 1983.

Transcripció: S.Llàtzer